Sueca - MR Muntanyeta dels Sants

La muntanyeta dels Sants és pràcticament l'únic relleu significatiu de l'extensa marjal que envolta l'estany de l'Albufera. Així i tot, és un relleu molt baix, certament. Antigament degué de ser un illot enmig de la mar, quan els sediments procedents del continent encara no hi atenyien. La seua importància rau en què també és una illa ecològica, no només pels ecosistemes de prats, matollar sec i rupícola, sinó sobre tot per ésser punt aïllat i terminal d'una regió botànica d'ombroclima mediterrani sub-humit que s'estén des de Cullera cap al sud, per les serralades bètiques litorals de la Ribera del Xúquer, la Safor i la Marina Alta. Així, hi trobem les següents espècies, que en motivaren la declaració com a microrreserva de flora (en 2006): Petrorhagia saxifraga, Ranunculus bullatus, Satureja obovata subsp. valentina, i Urginea undulata subsp. caeculi. Aquesta darrera espècie endèmica apareix també a l'àrea central de la província de València (serra Perenxisa, massís del Besori, etc.). Quant a Satureja obovata subsp. valentina, només té una presència marginal a les serralades de l'interior de la Ribera Alta, essent prou més abundosa a la regió sub-humida.

Val a dir que la visita fou curta i no m'entretinguí a cercar el Ranunculus ni la Satureja. Així doncs, vos presente de moment Petrorhagia i Urginea. Cal esmentar també la presència d'altres tàxons d'interés de distribució més àmplia, com Ruscus aculeatus, Sedum acre (pel que sé, absent a les comarques d'ombroclima sec), Sedum album, Salvia verbenaca, i ("last but not least"!) Centaurea pullata, que a despit de la seua extensa distribució i abelliments nitròfils o ruderals, gairebé no es troba a la zona (vegeu www.albufera.com). Jo en vaig veure un exemplar, en plena floració, això sí. Per l'hàbit de la planta i els trets del capítol floral és quasi impossible de confondre amb altres Centaurea de flor rosada, com Centaurea aspera subsp., Centaurea calcitrapa, etc.

Aquestes espècies han sobreviscut miraculosament a les amenaces antropògenes, que no han estat minses: al cim de la muntanyeta hi ha l'ermita dels Sants de la Pedra (Abdó i Senent), i tradicionalment la gent hi ha anat en romeria i també a passar els dies de festa. Les construccions (ermita, casetes annexes, escalinates, camins d'accés, ajardinaments, i l'antic dipòsit d'aigua del poble avui enderrocat) ocupen bona part de la superfície total. A més, la resta del relleu fou en el passat objecte d'extracció com a pedrera, havent-se reduït molt el seu volum pels buidatges. Avui dia, el que resta (0,63 hectàries!) està protegit sota una figura legal com és la microrreserva de flora, però resta molta jardineria exòtica per erradicar (Mirabilis jalapa, Opuntia sp., etc.), per exemple.

Així i tot, el lloc manté un encís especial, fins i tot en ple estiu. Vos recomane la visita (respectuosa, això sí!) en qualsevol temps de l'any. Com veureu ací, a la tardor hom pot veure un grapat d'espècies en flor.




Dalt, Petrorhagia saxifraga. Es tracta d'una Caryophyllacea tènue rupícola


Al damunt, prat escuàlid sobre la plataforma calcària, dominat per Urginea undulata subsp. caeculi


Sedum acre vs Sedum album: contrast de formes i coloracions, en convivència
Opuntia sp. sobre tosca calcària	Ruscus aculeatus en fruit


Dalt, únic exemplar de Centaurea pullata vist

Exemplars prou grandets de Salvia verbenaca