Els gal·lers solitaris de la serra del Cavalló

Entre les joies botàniques que atresora la serra del Cavalló hi són els roures valencians o gal·lers (Quercus faginea, o Quercus valentina com els batejà el botànic Cavanilles), encara que avui dia només en nombre migradíssim. En desembre de 2007 n'he trobat uns quants (i no déu d'haver-n'hi molts més!), en diversos paratges del terme municipal de Dos Aigües (cast. Dos Aguas), encara que també un al terme de Llombai. Aquestos arbres es refugien en indrets especials que els garanteixen unes condicions ecològiques més benignes que les imperants al seu voltant, sobre tot pel que fa a la disponibilitat de matèria orgànica, temperatures més fresques i certa humitat. Probablement n'hi havia més en el passat, però la tala i els incendis forestals els haurien quasi exhaurit. En el passat distant (fa alguns milers d'anys) quan el clima era més fred i humid i la sequera estival menys rigorosa a la regió, seria una espècie sens dubte abundosa a la serra.


Primer roure. El trobí en la passejada del 8 de desembre de 2007, al peu d'una cinglera prop d'un camí de terra, a uns 550 metres d'altitud. No presentava gal·les ni glans.

Segon roure. També era a prop d'un camí de terra. El trobí el 21 de desembre de 2007, a uns 700 metres d'altitud, recerat per una crestellera baixa prop d'una antiga cabana de pedra enrunada i a la vora de conreus de secà abandonats. El podríem anomenar "el gal·ler de les cinc branques", car presenta un buit central envoltat de cinc tiges, probablement renous després d'haver estat tallat un gran roure que hi era abans. Per terra veguí unes quantes gal·les, totes amb el foradet que fa l'insecte per tal d'eixir.

El roure té a prop un grup de Pinus pinaster i un altre de Quercus ilex subsp. rotundifolia. Sobre el sòl bàsic dels antics conreus creix Bellis sylvestris en grups.

Eixe dia feia mal oratge. Podem veure un núvol una mica més amunt, cobrint la serra envers l'oest.

Tots els roures fan part del paisatge natural i també humà de la serra, trobant-se a prop de camins ramaders i coneguts encara per pastors, caçadors i fins i tot algun excursionista. Haurien de protegir-se i per qué no, ajudar a la seua propagació allà on el medi ho permeta, dins d'un context de millora ecològica de la serra i el seu entorn.

Tercer roure. Descobert el 29 de desembre de 2007 a la vora d'un camí rural de muntanya en mal estat a 350-400 metres d'altitud, únic gal·ler que he vist al terme de Llombai. Exemplar escarransit que alçarà mig metre, no destaca gens entre el matollar. Encara que sembla en bon estat de salut, qualsevol "millora" del camí que es faça en el futur (ampliació, aplanament, moviments de terres, ...) pot carregar-se'l, per la qual cosa els poders públics competents (Ajuntament de Llombai, Diputació de València, Conselleries de la Generalitat) haurien de posar tots els mitjans al seu abast per tal de protegir-lo. No obstant això, tinc els meus dubtes sobre si fóra convenient una "posada en valor" (fr. mise en valeur) cridanera que podria resultar contraproduent per a la conservació de l'exemplar.

Com aleshores el sol estava ponent-se i encara havia de desfer tot el camí fins al vehicle, haguí de deixar la recerca en aquest punt, per tal de reprendre-la un altre dia. És molt recomanable cercar gal·lers a finals de la tardor i durant l'hivern, quan les fulles estan marcides i tenen colors entre ocre i marró, com heu vist. Els roures llavors resulten prou fàcils de localitzar en el paisatge. Us podria mostrar fotografies dels mateixos llocs d'aquest dia, però fetes a primavera-estiu, on no podríeu distingir cap dels gal·lers!