Matapeix negre (Verbascum fontqueri)
a Montroi

Verbascum fontqueri (= Celsia valentina) és una espècie amb un destacat valor estètic, per les seues fulles basals coriàcies (no toves), de color verd fosc i extraordinàriament lluentes així com per la tija florífera solitària que alça a la primavera, de la qual pengen flors de color groc taronjat prou cridaneres.

A finals de març de 2008 he trobat uns quants Verbascum fontqueri, els primers que veig pel terme de Montroi, en un garroferar conreat dels de tota la vida, la qual cosa pot considerar-se una única localitat o població. Tres dels exemplars creixen al peu d’un mur de pedra seca, i presenten un aspecte imponent: fulles basals grans i lluentes, així com tiges seques d’anys anteriors que romanen encara apegades a la planta. Un quart individu és molt a prop d’ells, a l’ombra d’una garrofereta. Un cinqué peu ja és al començament del mont baix que envolta el conreu. Només es tracta d’una primera prospecció per la zona.

La seua presència a Montroi no és gens estranya ja que es tracta d’un endemisme valencià d’àrea restringida que presenta diverses poblacions a les serres del Cavalló i muntanyes pròximes, i d'altra banda l'extrem occidental del terme municipal forma part de les estribacions de la serra del Cavalló. De fet, a poca distància del paratge visitat hi ha un espai natural creat expressament per a la protecció d'aquesta espècie: la microrreserva de flora “Lloma de Coca”, ja en terme del Real de Montroi i sota la tutela de la Generalitat Valenciana.

No obstant, es tracta d’una planta amenaçada ja que depén d’ambients pre-forestals de caire agropecuari (conreus de secà, pasturatge) que en les darreres dècades s’han vist afectats per la invasió del matollar de secà i els incendis forestals que han seguit a l'abandó massiu del món camperol. Tampoc ajuda el fet de que la planta en sí és tòxica (col·loquialment és coneguda com "matapeix negre"). Tanmateix, hauria de conéixer-se per part dels llauradors del secà a fi de protegir-la i difondre-la.

La planta ja traent la tija reproductiva però encara sense flors pot ser confosa amb espècies diverses molt comunes com Antirrhinum barrelieri, però aquesta darrera no fa roseta basal, a més quasi sempre trau diverses tiges alhora, i el color general és verd clar o mitjà.

La planta en estat de repòs (vegetatiu), només amb les fulles basals en roseta, pot confondre’s amb la roseta basal d’alguna asteràcia punxosa (plantes cardiformes), però aquestes no solen tindre les rosetes foliars de terra amb les tres característiques alhora ni de lluny: coriàcies, fosques i lluentes.

Cal tindre en compte que cada planta de Verbascum no té per qué traure tija tots els anys, ja que això dependrà de diversos factors (pluges, nutrients, floracions anteriors, etc.). Les tiges seques romanen ertes sobre la planta més o menys soltes i portant encara els fruits (que hauran amollat la llavor o no). Les tiges seques de més temps, de mica en mica van soltant-se del tot i caent a terra.